En la mesura que molts problemes tenen un abast territorial que va més enllà de l’àmbit municipal, és imprescindible afrontar-los amb una mirada metropolitana que garanteixi els interessos comuns i que vetlli per l’interès públic del conjunt. Alhora, és necessari posar en valor el caràcter distintiu i genuí de cada municipi, ja que és una part essencial de la riquesa urbana de la metròpolis barcelonina.

El PDUM és la concreció en un pla urbanístic d’aquesta visió supramunicipal
que permet afrontar reptes difícils de resoldre des dels àmbits municipals. Esdevé, d’aquesta manera, un instrument de solidaritat gràcies a la capacitat d’adequar les seves determinacions a les diferents realitats municipals tot protegint i reforçant l’interès del conjunt.

Històricament, la localització estratègica de la ciutat de Barcelona li ha atorgat un paper protagonista en relació amb el territori català. Les dinàmiques territorials de creixement han establert uns nous vincles que requereixen un redimensionament d’aquesta capitalitat per tal
que englobi també els municipis de l’entorn que avui formen l’àrea metropolitana barcelonina.

El PDUM ha de reforçar aquesta capitalitat metropolitana potenciant el paper que ha tingut històricament l’àrea de Barcelona com a centre articulador de la regió metropolitana i capital de Catalunya i estendre’l al sistema mundial de ciutats a partir de les seves característiques
i valors com a metròpolis mediterrània.

Si bé l’obtenció com a sòl públic de la majoria dels parcs urbans identificats pel planejament vigent va representar una millora ambiental significativa, és necessària igualment una lectura sistèmica del paper que aquests espais han de tenir a les nostres ciutats i que consideri també altres espais d’oportunitat, més enllà de la qualificació urbanística que poden incrementar i reforçar els que ja hi ha.

Per aquest motiu, la naturalització que impulsi el PDUM ha de superar la lògica de reserves del planejament vigent amb una mirada holística en la qual els espais verds i permeables i l’arbrat tinguin la capacitat de proveir serveis ecosistèmics: de suport, culturals, de regulació i d’aprovisionament. La reconsideració dels parcs naturals i urbans existents i planejats, així com la consideració d’altres sòls de qualificacions diverses que participen també de les funcions pròpies del sistema de parcs i platges, ha de permetre articular una infraestructura verda que reforci les funcions ecosistèmiques i les d’ús i gaudi per part de la ciutadania.

L’increment del consum de recursos ha comportat una degradació de les condicions ambientals, el perill d’exhauriment de moltes de les primeres matèries i la generació d’un  volum de residus i contaminants que amenacen la sostenibilitat, especialment en un moment com l’actual, caracteritzat pel canvi climàtic. El territori metropolità és un sistema obert i amb una autosuficiència limitada que el fa dependre de recursos externs, però amb capacitat  d’augmentar la seva eficiència a partir de la circularitat, la qual cosa li atorga un gran potencial per reduir els impactes ambientals globals que, en bona part, es generen a les ciutats.

El PDUM ha de fomentar el consum de recursos en funció de la seva disponibilitat, la generació d’energia a partir de fonts renovables, la consideració d’alternatives  d’aprovisionament d’aigua i aliments més properes i eficients o les possibilitats de reutilització o reciclatge, que tenen un component espacial que pot ser abordat des del planejament urbanístic i la gestió territorial. Al mateix temps, ha d’abordar els efectes del canvi climàtic amb mesures que afavoreixin el mosaic agroforestal i la gestió dels espais naturals, així com la preservació del patrimoni natural, evitin l’ocupació dels espais vulnerables als perills naturals i tecnològics, fomentin l’adaptació dels edificis a les noves condicions climàtiques, generin entorns urbans més frescos i garanteixin un litoral perdurable.

El desenvolupament urbanístic metropolità ha estat condicionat per múltiples pressions i demandes on els teixits urbans i la xarxa d’infraestructures no sempre han respost a una lògica metropolitana. Com a conseqüència, algunes àrees urbanes estan fragmentades per les infraestructures o mancades d’un espai de centralitat que esdevingui un punt de trobada, garanteixi a la població l’accés als serveis i els equipaments bàsics i estructuri les xarxes de mobilitat. Sovint, la resolució d’aquesta fragmentació i articulació sobrepassa la capacitat
d’actuació dels municipis.

El PDUM ha d’incrementar la connectivitat del territori repensant les funcions de les infraestructures de mobilitat i dotar l’àrea metropolitana d’una estructura policèntrica basada  en nodes d’abast i intensitat diversos, propers als teixits que els envolten i articulats a partir d’una xarxa de vies i eixos verds estructurants d’acord amb la seva jerarquia i que garanteixin la proximitat i l’eficiència dels serveis i els equipaments i que permetin ordenar els fluxos  territorials i, on sigui possible, una distribució dels rols i funcions a escala metropolitana.

Si bé hi ha hagut una important millora de la xarxa de transport públic metropolitana en les darreres dècades, encara avui l’ús generalitzat del vehicle privat té un fort impacte físic,  funcional i ambiental sobre el territori i la població metropolitana.

Per aquest motiu, el PDUM ha de fomentar una mobilitat activa i sostenible que aprofiti les constants innovacions tecnològiques i d’informació per formar una ciutat més accessible,  saludable i inclusiva, on es prioritzin les continuïtats metropolitanes i la recuperació de l’espai
públic per a la ciutadania. Per fer-ho, ha d’avaluar les infraestructures existents en funció de la seva capacitat per respondre a aquest nou model de mobilitat, i ha de detectar les  transformacions necessàries, així com prioritzar els projectes existents i incorporar noves actuacions.

La darrera recessió econòmica va revertir un llarg procés de cohesió social i va fer sorgir a l’àrea metropolitana de Barcelona, com a la pràctica totalitat de societats occidentals,  símptomes preocupants de segregació. El planejament urbanístic difícilment pot incidir sobre
la renda de la població, però pot incrementar la seva qualitat de vida fent que les  característiques de l’entorn on viu satisfacin bona part de les seves necessitats i, per tant, reduir la desigualtat.

El PDUM ha de contribuir a reduir la segregació social per mitjà de quatre vectors que permetran millorar la qualitat de vida dels ciutadans: davant l’emergència habitacional,  promoure una tipologia d’habitatge diversificada i adaptada al ventall de necessitats dels diferents cicles de vida de la societat actual per assegurar teixits diversos i cohesionats,
i una oferta suficient d’habitatge protegit que permeti disposar d’un parc públic de lloguer suficient per fer front a les necessitats dels col·lectius més desafavorits; procurar la proximitat i la qualitat dels espais públics; afavorir un nivell òptim de cobertura d’equipaments i serveis bàsics a la ciutadania; i millorar l’accessibilitat al transport públic. La mirada metropolitana i el tractament integrat d’aquests vectors permetran no únicament complementar i reforçar els esforços municipals, sinó també incrementar la complexitat urbana en benefici de la població metropolitana.

El desenvolupament de l’àrea metropolitana al llarg dels darrers cinquanta anys ha comportat una triplicació del sòl urbà i, sovint, el seguiment d’uns patrons d’ocupació basats en la dispersió i la baixa densitat.

El PDUM ha de considerar el sòl com un bé escàs i preuat, i treballar preferentment amb els teixits urbans existents per incrementar la seva qualitat i eficiència energètica, mitjançant la  rehabilitació i el reciclatge, i per posar en valor el patrimoni urbà. Amb la mateixa voluntat, també ha de proposar la regeneració dels espais obsolets, la recuperació de superfícies ocupades per usos inapropiats, la potenciació de l’ús residencial permanent, l’aprofitament d’àrees en desús i l’articulació dels teixits per aconseguir entorns que propiciïn la caminabilitat, la mobilitat activa, la convivència, la interacció social i l’accessibilitat als espais verds.

La segregació d’usos del planejament no s’ajusta als models actuals d’habitar i de treballar. Bona part dels desplaçaments quotidians de la població responen a aquesta especialització funcional i als desequilibris entre residència i activitat. Com a conseqüència, les  infraestructures necessàries per sustentar aquesta mobilitat, i de manera especial la realitzada pel vehicle privat, han anat ocupant cada vegada més espai i han minvat l’habitabilitat de les ciutats en detriment dels usos col·lectius, el verd i la mobilitat activa.

El PDUM ha de garantir la complexitat funcional i l’habitabilitat dels teixits per tendir a equilibrar la proporció entre residència i activitat regulant de manera específica el sòl, el vol i el subsol de les edificacions. A més dels efectes a favor d’una mobilitat més sostenible, aquest
model d’hibridació d’usos i teixits és una oportunitat per fomentar el verd urbà, la producció d’energia o altres recursos.

El constant procés d’internacionalització i l’acceleració dels processos d’intercanvi d’informació han incrementat les exigències de la demanda dels agents econòmics i la seva mutabilitat, i han obligat les activitats productives i de serveis a reestructurar-se i dotar-se d’una més flexibilitat per ser competitives. Al mateix temps, en aquest escenari d’internacionalització que tendeix a uniformitzar els llocs, les singularitats locals adquireixen una importància creixent.

El PDUM ha de procurar les condicions físiques i infraestructurals necessàries per al desenvolupament d’activitats econòmiques diverses i que puguin adaptar-se en el temps,  però també els entorns urbans i socials que permetin l’aprofitament de sinergies, la personalitat dels productes propis, la solidesa de les xarxes de proximitat i els beneficis que propicia el veïnatge, de manera que no únicament afavoreixin les comunitats locals i redueixin les externalitats ambientals de la producció, sinó que esdevinguin, també, un element clau de competitivitat en un context globalitzat.