Cap al 2050, l’àrea metropolitana de Barcelona avança cap a una xarxa de centralitats distribuïdes, connectades i vocacionalment singularitzades. Aquest canvi respon a una necessitat estructural per fer front als reptes sociodemogràfics, econòmics, funcionals, ambientals i tecnològics, i situa la governança metropolitana com un factor crític.
Model policèntric
El model policèntric, entès com la coexistència d’una constel·lació de centres amb rols complementaris, busca una metròpolis que reparteixi millor les oportunitats i que eviti tant la pressió excessiva sobre Barcelona com la invisibilització de municipis que tenen un potencial enorme per reforçar la competitivitat global del territori. Cap al 2050, aquest model haurà consolidat una sèrie de centralitats que, cadascuna des de la seva vocació, formaran un mosaic de nodes d’activitat: centres especialitzats en innovació tecnològica, centres culturals i espais orientats al coneixement, districtes industrials avançats amb centres de docència, nuclis logístics d’última generació o àrees agràries que compaginaran la tradició i la preservació dels espais naturals amb la introducció de laboratoris agroecològics en espais ja urbanitzats.
La construcció del model policèntric s’enfocarà a tenor de les necessitats locals, intermunicipals, metropolitanes i regionals, i la varietat de centres es planteja des de la col·laboració més que no pas des de la jerarquia. A la distribució i categorització de centres s’uneix la integració, mitjançant l’articulació entre si per una xarxa de relacions que compagina les relacions metropolitanes amb la recuperació d’una xarxa de proximitat intermèdia, continua i estructurant de les relacions locals i intermunicipals.