"Qüestionar el paper del cotxe als carrers metropolitans: aparcament, velocitat i disseny"
El principal problema de la mobilitat actual és que hem concentrat en el cotxe la capacitat de moure les persones, la qual cosa congestiona el sistema metropolità de mobilitat. Per tant, s'ha de passar aquesta capacitat al transport públic, que ara mateix no és prou ràpid; a la bicicleta, que no és prou segura, i a l'anar a peu, que té el problema del confort.
El model americà de park and ride (aparcaments d'intercanvi) no és un model adequat per a la nostra ciutat compacta, de proximitat i densa. Entorn de les estacions han de passar coses (misticitat d'usos, densitat...) i la gent ha d'arribar de manera massiva amb mobilitat tova.
El transport públic ha d'aportar capacitat al sistema de mobilitat, amb un temps de viatge competitiu respecte al cotxe, mitjançant actuacions com ara augmentar serveis, l'ampliació de línies, etc. També és clau reconvertir un carril de cotxes per a l'autobús en autopistes i autovies, fent-ho per conversió i no per addició.
Als carrers del futur, la mobilitat ha de ser un ingredient més i no l'amfitriona, com ho és ara. Hem de qüestionar el paper del cotxe en tres vessants: l'aparcament, la velocitat i el disseny dels carrers, acabant amb el disseny del tipus carretera (amb rotondes, stops massius, passos de vianants, etc), i que té a veure amb la incertesa i l'ambigüitat enfront de la segregació i l'estancament.
El repte del PDU de cara al vianant és crear proximitat i habitabilitat als carrers, caminar per llocs atractius on trobem activitats, de trobada i esbarjo, amb mixticitat d'usos dins dels edificis. Pel que fa a les bicicletes, cal pensar on s'han de guardar les bicicletes dels residents, i fer reserves d'aparcament per als residents en les plantes baixes dels nous edificis. I respecte al transport públic, el gran repte és repensar l'entorn de les estacions com un lloc on passen coses, tot limitant el nombre de places d'aparcament i fent que sigui un espai molt accessible en transport públic i no tant en cotxe.
El model americà de park and ride (aparcaments d'intercanvi) no és un model adequat per a la nostra ciutat compacta, de proximitat i densa. Entorn de les estacions han de passar coses (misticitat d'usos, densitat...) i la gent ha d'arribar de manera massiva amb mobilitat tova.
El transport públic ha d'aportar capacitat al sistema de mobilitat, amb un temps de viatge competitiu respecte al cotxe, mitjançant actuacions com ara augmentar serveis, l'ampliació de línies, etc. També és clau reconvertir un carril de cotxes per a l'autobús en autopistes i autovies, fent-ho per conversió i no per addició.
Als carrers del futur, la mobilitat ha de ser un ingredient més i no l'amfitriona, com ho és ara. Hem de qüestionar el paper del cotxe en tres vessants: l'aparcament, la velocitat i el disseny dels carrers, acabant amb el disseny del tipus carretera (amb rotondes, stops massius, passos de vianants, etc), i que té a veure amb la incertesa i l'ambigüitat enfront de la segregació i l'estancament.
El repte del PDU de cara al vianant és crear proximitat i habitabilitat als carrers, caminar per llocs atractius on trobem activitats, de trobada i esbarjo, amb mixticitat d'usos dins dels edificis. Pel que fa a les bicicletes, cal pensar on s'han de guardar les bicicletes dels residents, i fer reserves d'aparcament per als residents en les plantes baixes dels nous edificis. I respecte al transport públic, el gran repte és repensar l'entorn de les estacions com un lloc on passen coses, tot limitant el nombre de places d'aparcament i fent que sigui un espai molt accessible en transport públic i no tant en cotxe.