L’estructura urbana i social es basa en dues categories principals d’elements: les vies estructurants i la xarxa formada pels eixos verds i els parcs i equipaments estructurants. Les vies estructurants desenvolupen el seu paper a partir de les avingudes metropolitanes, els carrers estructurants, els connectors estructurants i els camins estructurants en els espais oberts. Aquest conjunt articula les relacions entre municipis mitjançant la mobilitat activa i el transport col·lectiu en superfície i, alhora, esdevé eix de centralitat i connexió, definint usos i modulant les intensitats urbanes. En molts casos, aquesta funció implica integrar o substituir vies segregades, especialment en nodes estratègics on cal assegurar la continuïtat urbana i situar-hi preferentment les àrees d’intermodalitat. 

Els eixos verds permeten traslladar el model de mobilitat activa a l’interior dels teixits urbans i relligar els parcs i equipaments estructurants, connectant-los amb els grans espais oberts. Aquesta xarxa de connectivitat ecològica enllaça amb la matriu biofísica i acosta els teixits urbans als espais oberts, especialment als indrets i recorreguts de més qualitat ambiental, on la mobilitat activa a peu i en bicicleta sigui dominant. La configuració d’aquesta estructura es modula segons les característiques de cada àmbit —ciutat més densa o àmbits de ciutat nodal o de baixa densitat— i es construeix com la suma coordinada del desenvolupament dels diversos elements que la componen.