Les circumstàncies han volgut que aquest episodi i la posterior reflexió col·lectiva que ha situat la salut al centre del debat sobre com han de ser els llocs on vivim, coincideixin amb el procés de redacció del Pla director urbanístic de l'àrea metropolitana de Barcelona. L'oportunitat de veure de quina manera l'urbanisme, i en concret el PDU, poden afrontar amb més eficàcia episodis similars a l'actual i per reflexionar també sobre quines lliçons es poden aprendre per tal de dissenyar una metròpolis més saludable, doncs, no es pot passar per alt.
El PDU, la COVID-19 i la ciutat saludable
Convé llavors identificar les oportunitats puntuals que ha ofert aquesta crisi per transformar-les i incorporar-les a la futura quotidianitat de manera permanent: de quina manera pot aprofitar el planejament urbanístic els canvis socials, econòmics i culturals que produirà la pandèmia per fer realitat el model de ciutat que anhela? I, en el camp específic de la salut, fins a quin punt pot incrementar la importància dels aspectes relacionats amb la salut, no únicament pel que fa al tractament de pandèmies, sinó sobretot de manera preventiva a través de la generació d'entorns més saludables?
L'article desenvolupat a continuació correspon a la síntesi d'una reflexió més extensa, liderada per l'Àrea de Desenvolupament de Polítiques Urbanístiques de l'AMB mitjançant el Servei de Redacció del Pla Director, que trobareu al següent document.
L'article desenvolupat a continuació correspon a la síntesi d'una reflexió més extensa, liderada per l'Àrea de Desenvolupament de Polítiques Urbanístiques de l'AMB mitjançant el Servei de Redacció del Pla Director, que trobareu al següent document.
L'URBANISME I LA PANDÈMIA
Els antecedents recents de crisis sanitàries tant greus o potser més que l'actual són nombrosos, i van des de la devastadora grip espanyola que va posar fi a la vida de desenes de milions de persones arreu del món a inicis del segle XX fins als brots de Zica o d'Ebola ja en aquest segle.
A partir d'aquests antecedents, hom es pregunta si aquestes pandèmies i epidèmies van portar a un canvi del model urbanístic al lloc on es produïen, i constata, en tots els casos, una voluntat de transformar la ciutat amuntegada i insalubre per fer-la més habitable, però no un qüestionament de la ciutat en si.
A partir d'aquí, podem plantejar-nos dos tipus de preguntes. Les primeres corresponen a un període de temps a curt termini, a la resposta davant la crisi: què pot fer el planejament urbanístic per adaptar la ciutat a eventuals episodis futurs de característiques semblants? El segon tipus de preguntes fa referència al que passi a llarg termini, el que identifica les oportunitats puntuals que ha ofert aquesta crisi per transformar-les i incorporar-les a la futura quotidianitat de manera permanent: de quina manera pot aprofitar el planejament urbanístic els canvis socials, econòmics i culturals que produirà la pandèmia per fer realitat el model de ciutat que anhela? I, en el camp específic de la salut: fins a quin punt pot incrementar la importància dels aspectes relacionats amb la salut, no únicament pel que fa al tractament de pandèmies, sinó sobretot de manera preventiva a través de la generació d'entorns més saludables?
Mirem de contestar aquestes preguntes a partir dels quatre elements relacionats amb el planejament urbanístic on, en principi, aquesta crisi ha tingut uns impactes més grans: els equipaments (especialment els sanitaris), la mobilitat, l'espai públic i l'habitatge. Tots quatre es troben estretament relacionats i mostren sinergies evidents, i per aquest motiu és important que el planejament els abordi de manera integral i juntament amb la resta d'elements. Però és interessant destacar-ne les particularitats.
A partir d'aquests antecedents, hom es pregunta si aquestes pandèmies i epidèmies van portar a un canvi del model urbanístic al lloc on es produïen, i constata, en tots els casos, una voluntat de transformar la ciutat amuntegada i insalubre per fer-la més habitable, però no un qüestionament de la ciutat en si.
A partir d'aquí, podem plantejar-nos dos tipus de preguntes. Les primeres corresponen a un període de temps a curt termini, a la resposta davant la crisi: què pot fer el planejament urbanístic per adaptar la ciutat a eventuals episodis futurs de característiques semblants? El segon tipus de preguntes fa referència al que passi a llarg termini, el que identifica les oportunitats puntuals que ha ofert aquesta crisi per transformar-les i incorporar-les a la futura quotidianitat de manera permanent: de quina manera pot aprofitar el planejament urbanístic els canvis socials, econòmics i culturals que produirà la pandèmia per fer realitat el model de ciutat que anhela? I, en el camp específic de la salut: fins a quin punt pot incrementar la importància dels aspectes relacionats amb la salut, no únicament pel que fa al tractament de pandèmies, sinó sobretot de manera preventiva a través de la generació d'entorns més saludables?
Mirem de contestar aquestes preguntes a partir dels quatre elements relacionats amb el planejament urbanístic on, en principi, aquesta crisi ha tingut uns impactes més grans: els equipaments (especialment els sanitaris), la mobilitat, l'espai públic i l'habitatge. Tots quatre es troben estretament relacionats i mostren sinergies evidents, i per aquest motiu és important que el planejament els abordi de manera integral i juntament amb la resta d'elements. Però és interessant destacar-ne les particularitats.
ELS ÀMBITS D'ACTUACIÓ DEL PDU
ELS EQUIPAMENTS
Si alguna cosa ha deixat clara aquesta crisi és la importància de la qualitat dels serveis sanitaris, i molt especialment de la sanitat pública, a l'hora de donar-hi resposta. La dotació d'equipaments sanitaris i sociosanitaris, des de les farmàcies fins als hospitals de referència, passant pels centres d'atenció primària o els centres de salut mental és, certament, matèria de planejament.
En aquest sentit, el planejament urbanístic ha de considerar dos punts en les seves propostes pel que fa als equipaments. En primer lloc, assegurar un diàleg i coordinació amb el planejament sectorial per tal de garantir la millor localització i característiques per atendre les demandes de la població amb la major proximitat i eficiència possibles. En segon lloc, concebre i localitzar equipaments prou flexibles com per fer la funció principal per a la qual han estat concebuts i, al mateix temps, ser capaços d'adaptar-se a unes demandes socials canviants i d'atendre eventualment les necessitats d'una situació de crisi pandèmica o de qualsevol altra emergència inesperada.
LA MOBILITAT
Tres grans temes han centrat el debat sobre el planejament de la mobilitat a les ciutats arran de l'experiència de la COVID-19: el canvi en la distribució modal dels desplaçaments, l'eventual disminució de la mateixa mobilitat a causa del teletreball i la possibilitat d'introduir una certa flexibilitat horària en les jornades laborals dels treballadors.
Sobre aquests tres eixos plana segurament el punt més transcendent que ha ofert la situació creada per la COVID-19: el descobriment i la posterior reflexió per part de moltes persones dels avantatges i fins i tot de la necessitat d'un nou model de mobilitat. La percepció que una altra utilització de l'espai urbà és possible si es canvia el model de mobilitat, que la qualitat de l'aire, l'alliberament de superfícies destinades exclusivament al trànsit de vehicles i, fins i tot, la mateixa convivència poden millorar les condicions de l'entorn, ha fet que gran part de la població es comenci a mostrar disposada a renunciar a unes rutines que fins ara veia insubstituïbles en pro d'una qualitat de vida millor. L'urbanisme ha de liderar i guiar aquest procés de transformació per tal que es produeixi d'una manera ordenada.
L'ESPAI PÚBLIC
L'episodi de confinament ha significat potser no una renúncia, però sí la reducció màxima de la utilització de l'espai públic. En aquest sentit cal, primer de tot, qüestionar-se la idoneïtat de planificar l'espai públic a partir d'uns criteris que responen a una situació excepcional que requeria fer-lo servir tan poc com fos possible. És més, si s'entén que l'espai públic és l'espai de relació social, quin sentit té dimensionar-lo en termes que minimitzin la interacció amb altres persones? I, en qualsevol cas, fins a quin punt podem encabir a les nostres ciutats uns espais verds, unes places o unes voreres de les proporcions que exigeix la precaució sanitària actual?
El confinament no exigeix una remodelació de l'espai públic, sinó una minimització de l'ús. Els requeriments del confinament, doncs, no haurien de servir per orientar el disseny de l'espai públic. Ara bé, com dèiem anteriorment, no es tracta tant de planejar per a l'excepcionalitat com d'aprofitar les noves oportunitats que aquesta excepcionalitat ofereix per repensar la nostra ciutat. El PDU no s'ha de fixar en el planejament estricte per a la pandèmia, sinó en el descobriment per part de la ciutadania dels avantatges d'utilitzar l'espai públic d'una manera diferent de l'actual, més encara quan aquesta nova concepció de l'espai públic va en la mateixa direcció en pro d'una ciutat més habitable i més sostenible promulgada pel mateix Pla. I per fer-ho, cal potenciar les actuacions de millora i extensió de la infraestructura verda, d'increment de la funcionalitat dels espais naturals i de maximització dels serveis ecosistèmics.
L'HABITATGE
La permanència forçosa i prolongada al domicili imposada pel confinament ha donat també una nova dimensió a un problema malauradament tan antic al nostre país com és l'accés i les condicions de l'habitatge. A banda de percepcions subjectives sobre el propi habitatge que molts individus no han tingut fins que no han estat obligats a passar-hi períodes prolongats de temps, el problema de l'habitatge s'ha manifestat en tres aspectes, principalment: l'espai disponible, les condicions d'habitabilitat i la possibilitat de relacionar-se amb l'exterior.
El tractament d'aquestes tres qüestions que l'episodi de confinament ha subratllat, i a les quals caldria afegir molts altres problemes, posen de manifest, més que mai, la necessitat de disposar d'instruments que garanteixin l'accés i la permanència de tothom en un habitatge digne. En l'àmbit urbanístic, encara són prioritàries la reserva de sòl per a habitatges de protecció oficial, especialment en la ciutat construïda, i la construcció d'habitatges dotacionals que garanteixin l'acollida per a persones vulnerables en habitatges independents.
Si alguna cosa ha deixat clara aquesta crisi és la importància de la qualitat dels serveis sanitaris, i molt especialment de la sanitat pública, a l'hora de donar-hi resposta. La dotació d'equipaments sanitaris i sociosanitaris, des de les farmàcies fins als hospitals de referència, passant pels centres d'atenció primària o els centres de salut mental és, certament, matèria de planejament.
En aquest sentit, el planejament urbanístic ha de considerar dos punts en les seves propostes pel que fa als equipaments. En primer lloc, assegurar un diàleg i coordinació amb el planejament sectorial per tal de garantir la millor localització i característiques per atendre les demandes de la població amb la major proximitat i eficiència possibles. En segon lloc, concebre i localitzar equipaments prou flexibles com per fer la funció principal per a la qual han estat concebuts i, al mateix temps, ser capaços d'adaptar-se a unes demandes socials canviants i d'atendre eventualment les necessitats d'una situació de crisi pandèmica o de qualsevol altra emergència inesperada.
LA MOBILITAT
Tres grans temes han centrat el debat sobre el planejament de la mobilitat a les ciutats arran de l'experiència de la COVID-19: el canvi en la distribució modal dels desplaçaments, l'eventual disminució de la mateixa mobilitat a causa del teletreball i la possibilitat d'introduir una certa flexibilitat horària en les jornades laborals dels treballadors.
Sobre aquests tres eixos plana segurament el punt més transcendent que ha ofert la situació creada per la COVID-19: el descobriment i la posterior reflexió per part de moltes persones dels avantatges i fins i tot de la necessitat d'un nou model de mobilitat. La percepció que una altra utilització de l'espai urbà és possible si es canvia el model de mobilitat, que la qualitat de l'aire, l'alliberament de superfícies destinades exclusivament al trànsit de vehicles i, fins i tot, la mateixa convivència poden millorar les condicions de l'entorn, ha fet que gran part de la població es comenci a mostrar disposada a renunciar a unes rutines que fins ara veia insubstituïbles en pro d'una qualitat de vida millor. L'urbanisme ha de liderar i guiar aquest procés de transformació per tal que es produeixi d'una manera ordenada.
L'ESPAI PÚBLIC
L'episodi de confinament ha significat potser no una renúncia, però sí la reducció màxima de la utilització de l'espai públic. En aquest sentit cal, primer de tot, qüestionar-se la idoneïtat de planificar l'espai públic a partir d'uns criteris que responen a una situació excepcional que requeria fer-lo servir tan poc com fos possible. És més, si s'entén que l'espai públic és l'espai de relació social, quin sentit té dimensionar-lo en termes que minimitzin la interacció amb altres persones? I, en qualsevol cas, fins a quin punt podem encabir a les nostres ciutats uns espais verds, unes places o unes voreres de les proporcions que exigeix la precaució sanitària actual?
El confinament no exigeix una remodelació de l'espai públic, sinó una minimització de l'ús. Els requeriments del confinament, doncs, no haurien de servir per orientar el disseny de l'espai públic. Ara bé, com dèiem anteriorment, no es tracta tant de planejar per a l'excepcionalitat com d'aprofitar les noves oportunitats que aquesta excepcionalitat ofereix per repensar la nostra ciutat. El PDU no s'ha de fixar en el planejament estricte per a la pandèmia, sinó en el descobriment per part de la ciutadania dels avantatges d'utilitzar l'espai públic d'una manera diferent de l'actual, més encara quan aquesta nova concepció de l'espai públic va en la mateixa direcció en pro d'una ciutat més habitable i més sostenible promulgada pel mateix Pla. I per fer-ho, cal potenciar les actuacions de millora i extensió de la infraestructura verda, d'increment de la funcionalitat dels espais naturals i de maximització dels serveis ecosistèmics.
L'HABITATGE
La permanència forçosa i prolongada al domicili imposada pel confinament ha donat també una nova dimensió a un problema malauradament tan antic al nostre país com és l'accés i les condicions de l'habitatge. A banda de percepcions subjectives sobre el propi habitatge que molts individus no han tingut fins que no han estat obligats a passar-hi períodes prolongats de temps, el problema de l'habitatge s'ha manifestat en tres aspectes, principalment: l'espai disponible, les condicions d'habitabilitat i la possibilitat de relacionar-se amb l'exterior.
El tractament d'aquestes tres qüestions que l'episodi de confinament ha subratllat, i a les quals caldria afegir molts altres problemes, posen de manifest, més que mai, la necessitat de disposar d'instruments que garanteixin l'accés i la permanència de tothom en un habitatge digne. En l'àmbit urbanístic, encara són prioritàries la reserva de sòl per a habitatges de protecció oficial, especialment en la ciutat construïda, i la construcció d'habitatges dotacionals que garanteixin l'acollida per a persones vulnerables en habitatges independents.
EL RESSORGIMENT DEL DEBAT: CIUTAT DENSA I COMPACTA VS. CIUTAT DISPERSA I DE BAIXA DENSITAT
Els quatre temes analitzats separadament –equipaments, mobilitat, espai públic i habitatge– han deixat entreveure que tots tenen una qüestió de fons: el permanent debat entre el model de ciutat densa i compacta enfront de la ciutat dispersa i de baixa densitat.
Algunes anàlisis de l'impacte de la pandèmia han arribat a concloure que la incidència més gran de la malaltia es produeix en zones de densitat alta. Segurament caldrien anàlisis més acurades per determinar fins a quin punt aquesta major incidència del virus és conseqüència directa de la densitat o bé deriva, senzillament, del fet que hi ha més interacció en els nuclis urbans perquè s'hi concentren més serveis. Igualment, caldria avaluar detingudament fins a quin punt no és la densitat urbana sinó el nivell socioeconòmic de la població, que sovint concentra els estrats més desafavorits en els barris més degradats de les grans ciutats, el causant d'aquest diferencial.
Independentment d'aquestes qüestions, però, hi ha tres raons que tendeixen a inclinar clarament la balança cap al costat de la ciutat densa i compacta.
La primera raó té a veure amb la capacitat de resposta davant de situacions de crisi com la provocada pel coronavirus. La ciutat de proximitat, cohesionada i complexa, la ciutat amb dotacions i equipaments és la que al llarg d'aquesta crisi ha pogut donar una resposta ràpida i eficaç a la demanda sanitària, ja que és on es concentren els equipaments sanitaris i els professionals que han permès atendre els malalts i investigar sobre les característiques de la pandèmia.
La segona raó a favor de la ciutat densa i compacta és la sostenibilitat. El consum de sòl, l'elevada mobilitat individual basada en mitjans de transport motoritzats, el consum més elevat d'aigua i energia, o la fragmentació dels entorns naturals i agraris que comporta més necessitat d'infraestructures, són impactes associats a la ciutat dispersa i de baixa densitat. Si es generalitzés, es malmetria el territori metropolità de manera irreparable en pro d'un model que, com s'ha dit, en cap moment no s'ha comprovat que sigui més resilient a les pandèmies.
La tercera raó és la més simple i, per aquest motiu, segurament la més contundent: la ciutat densa i compacta és preferible perquè, almenys a l'àmbit metropolità de Barcelona, no ens podem permetre un model de baixa densitat. No es tracta únicament que el model d'ocupació extensiva de l'espai obligaria a renunciar a molts valors ambientals i paisatgístics com els que actualment ofereixen els espais naturals i agraris del territori metropolità, sinó que, simplement, no disposem de suficient espai físic. Així, els teixits residencials de la regió metropolitana de Barcelona, amb els seus carrers i altres sistemes locals, ocupen aproximadament unes 40.000 hectàrees. Si es volgués disminuir la densitat dels teixits més atapeïts sense fer créixer la dels que en tenen menys, el sòl necessari incrementaria notablement fins a nivells insostenibles ambientalment i funcionalment. És més, si l'esponjament seguís els valors de les urbanitzacions de més baixa densitat, el sòl residencial necessari superaria amb escreix la superfície total de la regió.
Algunes anàlisis de l'impacte de la pandèmia han arribat a concloure que la incidència més gran de la malaltia es produeix en zones de densitat alta. Segurament caldrien anàlisis més acurades per determinar fins a quin punt aquesta major incidència del virus és conseqüència directa de la densitat o bé deriva, senzillament, del fet que hi ha més interacció en els nuclis urbans perquè s'hi concentren més serveis. Igualment, caldria avaluar detingudament fins a quin punt no és la densitat urbana sinó el nivell socioeconòmic de la població, que sovint concentra els estrats més desafavorits en els barris més degradats de les grans ciutats, el causant d'aquest diferencial.
Independentment d'aquestes qüestions, però, hi ha tres raons que tendeixen a inclinar clarament la balança cap al costat de la ciutat densa i compacta.
La primera raó té a veure amb la capacitat de resposta davant de situacions de crisi com la provocada pel coronavirus. La ciutat de proximitat, cohesionada i complexa, la ciutat amb dotacions i equipaments és la que al llarg d'aquesta crisi ha pogut donar una resposta ràpida i eficaç a la demanda sanitària, ja que és on es concentren els equipaments sanitaris i els professionals que han permès atendre els malalts i investigar sobre les característiques de la pandèmia.
La segona raó a favor de la ciutat densa i compacta és la sostenibilitat. El consum de sòl, l'elevada mobilitat individual basada en mitjans de transport motoritzats, el consum més elevat d'aigua i energia, o la fragmentació dels entorns naturals i agraris que comporta més necessitat d'infraestructures, són impactes associats a la ciutat dispersa i de baixa densitat. Si es generalitzés, es malmetria el territori metropolità de manera irreparable en pro d'un model que, com s'ha dit, en cap moment no s'ha comprovat que sigui més resilient a les pandèmies.
La tercera raó és la més simple i, per aquest motiu, segurament la més contundent: la ciutat densa i compacta és preferible perquè, almenys a l'àmbit metropolità de Barcelona, no ens podem permetre un model de baixa densitat. No es tracta únicament que el model d'ocupació extensiva de l'espai obligaria a renunciar a molts valors ambientals i paisatgístics com els que actualment ofereixen els espais naturals i agraris del territori metropolità, sinó que, simplement, no disposem de suficient espai físic. Així, els teixits residencials de la regió metropolitana de Barcelona, amb els seus carrers i altres sistemes locals, ocupen aproximadament unes 40.000 hectàrees. Si es volgués disminuir la densitat dels teixits més atapeïts sense fer créixer la dels que en tenen menys, el sòl necessari incrementaria notablement fins a nivells insostenibles ambientalment i funcionalment. És més, si l'esponjament seguís els valors de les urbanitzacions de més baixa densitat, el sòl residencial necessari superaria amb escreix la superfície total de la regió.
CONCLUSIONS
La ciutat del futur ha de sortir de la reflexió compartida i no de la decisió precipitada, arrossegada per la urgència del moment o per la gravetat de les circumstàncies. El PDU treballa per impulsar un model, estable en el temps, de ciutat més saludable. Aquest model es fonamenta en tres principis de sostenibilitat: social, mediambiental i econòmica. Això vol dir que plantegem una ciutat que pugui capgirar amb els anys el canvi climàtic, millorant la qualitat de la matriu territorial i la urbana, i reduint les desigualtats socials. Aquest paradigma, l'experiència de la COVID-19 no el canviarà.
Tanmateix, el confinament per lluitar contra l'epidèmia que hem viscut té conseqüències. En primer lloc, està provocant una nova crisi econòmica, amb un nou creixement de les desigualtats socials i un increment preocupant del nivell de pobresa de la població. En aquest sentit, el PDU haurà de facilitar la generació de nova activitat econòmica a través d'una regulació de les activitats flexible, però que al mateix temps garanteixi la qualitat urbana i la compatibilitat amb els usos residencials.
Una altra lliçó que hem rebut de la pandèmia ha estat la manera com s'han utilitzat els equipaments, tant en termes generals com els sanitaris específicament. Els primers han sofert veritables metamorfosis, s'han habilitat instal·lacions esportives per fer d'hospitals improvisats, mentre que els mateixos hospitals han mutat internament la seva distribució de serveis amb una rapidesa increïble. Això ens condueix a replantejar-nos com ha de ser la regulació dels usos dels equipaments. En definitiva, ha de ser una regulació urbanística dels usos molt més flexible que l'actual.
En relació amb l'espai públic, s'ha posat de manifest que escasseja en algunes zones urbanes molt denses, i que si bé el Pla director incorporarà, amb moltes dificultats, algunes noves reserves de places i parcs, el que està clar és que de les que tenim, no en podem perdre ni un pam. Necessitarem totes les reserves viàries que tenim encara que els en canviem les funcions, perquè si volem reduir les reserves de carrils per al trànsit de vehicles privats, necessitarem més espais per a les bicicletes, els vianants i per al transport públic. Això sense perdre de vista que no es podrà suprimir mai del tot el vehicle privat per les seves vinculacions amb l'activitat econòmica, amb la logística de distribució a domicili i amb la mobilitat als llocs de treball sense transport públic suficient.
El Pla director, doncs, planteja les infraestructures viàries i ferroviàries com un sistema únic interrelacionat que ha de donar suport a una mobilitat molt més activa, que faciliti el transport públic i que limiti la mobilitat privada al que és realment necessari. Cal que el PDU garanteixi un nivell suficient de reserves de sistemes viaris, parcs i equipaments, per assolir una ciutat on la distribució amb qualitat d'aquests serveis arribi per igual a tots els barris.
En el cas de les necessitats d'habitatge social, que ja eren molt importants abans de la COVID-19 per raó del dèficit en el parc d'habitatges socials de lloguer, ara s'agreujarà perquè noves franges de la població s'incorporaran al col·lectiu vulnerable que no pot accedir a un lloguer de mercat. Això ens condueix a una situació més tensa que demana solucions urgents i solucions a llarg termini. La gestió urbanística intensa, que desenvolupi els sectors on es pot construir habitatge, pot donar sortida als problemes més urgents. El Pla director podrà establir un horitzó més llunyà i incorporar-hi noves actuacions d'habitatge que facilitin, a través del desenvolupament urbanístic de nous sectors, l'assoliment d'un parc d'habitatges públics suficient per cobrir totes les emergències del futur en matèria d'habitatge.
Tots aquests plantejaments no únicament queden explicats en els objectius, sinó que s'han vist reflectits en els propòsits recollits a l'Avanç. L'episodi de la COVID-19 ha ofert, però, una doble oportunitat que el PDU no pot deixar d'aprofitar. En primer lloc, millorar aquestes propostes a partir de les lliçons apreses arran de la crisi sanitària i de les múltiples aportacions per part de la ciutadania. I, en segon lloc, accelerar determinades dinàmiques de canvi que ja s'estaven produint en la línia dels seus objectius i plantejaments.
Per acabar, ens ha de quedar clar que el Pla director no serà l'eina més adequada per resoldre les emergències. Però serà l'instrument que, a través de la planificació del territori, ens ha de servir per crear una ciutat que estigui més preparada per afrontar emergències futures, que sigui més saludable, que tingui cura dels més vulnerables i que sigui més solidària.
Tanmateix, el confinament per lluitar contra l'epidèmia que hem viscut té conseqüències. En primer lloc, està provocant una nova crisi econòmica, amb un nou creixement de les desigualtats socials i un increment preocupant del nivell de pobresa de la població. En aquest sentit, el PDU haurà de facilitar la generació de nova activitat econòmica a través d'una regulació de les activitats flexible, però que al mateix temps garanteixi la qualitat urbana i la compatibilitat amb els usos residencials.
Una altra lliçó que hem rebut de la pandèmia ha estat la manera com s'han utilitzat els equipaments, tant en termes generals com els sanitaris específicament. Els primers han sofert veritables metamorfosis, s'han habilitat instal·lacions esportives per fer d'hospitals improvisats, mentre que els mateixos hospitals han mutat internament la seva distribució de serveis amb una rapidesa increïble. Això ens condueix a replantejar-nos com ha de ser la regulació dels usos dels equipaments. En definitiva, ha de ser una regulació urbanística dels usos molt més flexible que l'actual.
En relació amb l'espai públic, s'ha posat de manifest que escasseja en algunes zones urbanes molt denses, i que si bé el Pla director incorporarà, amb moltes dificultats, algunes noves reserves de places i parcs, el que està clar és que de les que tenim, no en podem perdre ni un pam. Necessitarem totes les reserves viàries que tenim encara que els en canviem les funcions, perquè si volem reduir les reserves de carrils per al trànsit de vehicles privats, necessitarem més espais per a les bicicletes, els vianants i per al transport públic. Això sense perdre de vista que no es podrà suprimir mai del tot el vehicle privat per les seves vinculacions amb l'activitat econòmica, amb la logística de distribució a domicili i amb la mobilitat als llocs de treball sense transport públic suficient.
El Pla director, doncs, planteja les infraestructures viàries i ferroviàries com un sistema únic interrelacionat que ha de donar suport a una mobilitat molt més activa, que faciliti el transport públic i que limiti la mobilitat privada al que és realment necessari. Cal que el PDU garanteixi un nivell suficient de reserves de sistemes viaris, parcs i equipaments, per assolir una ciutat on la distribució amb qualitat d'aquests serveis arribi per igual a tots els barris.
En el cas de les necessitats d'habitatge social, que ja eren molt importants abans de la COVID-19 per raó del dèficit en el parc d'habitatges socials de lloguer, ara s'agreujarà perquè noves franges de la població s'incorporaran al col·lectiu vulnerable que no pot accedir a un lloguer de mercat. Això ens condueix a una situació més tensa que demana solucions urgents i solucions a llarg termini. La gestió urbanística intensa, que desenvolupi els sectors on es pot construir habitatge, pot donar sortida als problemes més urgents. El Pla director podrà establir un horitzó més llunyà i incorporar-hi noves actuacions d'habitatge que facilitin, a través del desenvolupament urbanístic de nous sectors, l'assoliment d'un parc d'habitatges públics suficient per cobrir totes les emergències del futur en matèria d'habitatge.
Tots aquests plantejaments no únicament queden explicats en els objectius, sinó que s'han vist reflectits en els propòsits recollits a l'Avanç. L'episodi de la COVID-19 ha ofert, però, una doble oportunitat que el PDU no pot deixar d'aprofitar. En primer lloc, millorar aquestes propostes a partir de les lliçons apreses arran de la crisi sanitària i de les múltiples aportacions per part de la ciutadania. I, en segon lloc, accelerar determinades dinàmiques de canvi que ja s'estaven produint en la línia dels seus objectius i plantejaments.
Per acabar, ens ha de quedar clar que el Pla director no serà l'eina més adequada per resoldre les emergències. Però serà l'instrument que, a través de la planificació del territori, ens ha de servir per crear una ciutat que estigui més preparada per afrontar emergències futures, que sigui més saludable, que tingui cura dels més vulnerables i que sigui més solidària.