En urbanisme, entenem que un lloc disposa de qualitats de centralitat quan la gent hi va de manera habitual  i massiva perquè li dóna una sèrie de serveis. Si, a més, aquesta àrea de centralitat coincideix amb e lloc geomètric, aleshores esdevé el centre de la ciutat que la gent reconeix per les funcions que aporta i pel seu component simbòlic.

En la ciutat, hauríem de tenir les coses a prop. L'urbanisme dels darrers 30 anys ha sabut fer barris d'habitatges, oficines, polígons industrials i centres comercials per separat  però no centres que continguin totes aquestes funcions a la vegada. Conseqüentment, la gent viu i treballa a llocs diferents i això comporta una mobilitat forçada. Per això cal recuperar la idea de centre urbà fent-lo lloc de trobada i de relacions i construir una ciutat on passin moltes coses (com per exemple en els casos de l' Eix Macià de Sabadell o el Vapor Vell de Terrassa).

Barcelona és una ciutat important però que es troba limitada entre muntanyes i rius. Té, però, contigüitat amb altres nuclis mitjans enganxats i altres que estan més enllà. Es tracta d'un sistema policèntric on cadascun d'aquests nuclis disposa dels seus propis centres però, al mateix temps, tenen una vida metropolitana comuna a tots ells. En aquesta realitat, es necessari disposar d'una bona xarxa d'accessibilitat, especialment amb transport públic, per tal de que aquests centres estiguin ben connectats definint un model nodal.

El PDU ha de dotar als ciutadans d'instruments per a que visquin millor. Cada barri ha de tenir el seu centre per tal que els ciutadans puguin tenir tots els serveis a prop i puguin apropiar-se de l'espai de centralitat, donant peu a una ciutat més complexa i sostenible.