MARC REGULADOR I GOVERNANÇA METROPOLITANA

El territori de l'àrea metropolitana de Barcelona va doblar la seva població entre la dècada dels anys cinquanta i la dècada dels anys vuitanta del segle XX. Malgrat mantenir una població relativament estable al llarg de les darreres quatre dècades, s'hi han produït diversos fenòmens demogràfics que afecten les seves característiques i localització. Al mateix temps, les activitats econòmiques han experimentat, també, un marcat procés de creixement, transformació i expansió territorial. Tots dos períodes han tingut notables efectes sobre l'ocupació de sòl i han generat no únicament impactes físics, sinó també sobre la funcionalitat del sistema metropolità.
Per tal de respondre a aquesta realitat canviant, els 36 municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona s'han dotat de diverses figures de planejament urbanístic. Els 27 municipis que formaven l'antiga Corporació Metropolitana disposen, des de l'any 1976, del Pla General Metropolità (PGM). Dels altres nou municipis, set disposen de Pla general d'ordenació (PGO) i dos, més recentment, de Pla d'ordenació urbanística municipal (POUM).
En l'actualitat, però, la major part de les figures de planejament urbanístic presenten alguns símptomes de desgast. En el cas del PGM, en el transcurs de les més de quatre dècades des de la seva aprovació, i malgrat les més de 1.200 modificacions que ha patit, moltes de les seves previsions han quedat obsoletes, ja sigui perquè les condicions socioeconòmiques i d'atenció al medi ambient han canviat, o bé perquè s'han tractat amb menor èmfasi alguns aspectes que amb el temps han esdevingut més rellevants. El planejament de la resta de municipis de l'àrea metropolitana, si bé més recent, mostra també, en algunes ocasions, la conveniència d'actualitzar els continguts i de garantir la coherència amb la resta del territori.
La necessitat de revisió de les deu figures de planejament general, que ordenen i qualifiquen detalladament el territori metropolità, és encara més palmària després de l'aprovació, l'any 2010, del Pla territorial metropolità de Barcelona, que defineix amb una escala territorial els sistemes d'infraestructures de mobilitat, espais oberts i assentaments per al conjunt de la regió metropolitana. A més, però, el Pla territorial estableix l'obligació d'elaborar un pla director urbanístic per a l'àrea metropolitana de Barcelona, com a instrument urbanístic previ de revisió i adaptació del planejament urbanístic vigent a les seves prescripcions.
El PDU, a més, és obligat en compliment de les determinacions de la Llei de l'AMB. En aquest sentit, la planificació metropolitana no només esdevé essencial per garantir l'ordenació i el funcionament del territori metropolità sinó que, al mateix temps, esdevé indispensable per a l'exercici del conjunt de competències que l'AMB té assignades sobre aquest territori.

L'àrea metropolitana de Barcelona és un territori consolidat, on no hi ha gaires opcions de construir-hi de nou. Per tant, la majoria d'operacions urbanístiques han de consistir en la transformació o rehabilitació urbana i la millora del funcionament del territori. En aquest sentit, el PDU és un instrument clau en l'assoliment dels objectius ambientals, que demanen reflexionar sobre l'espai natural no transformat amb una visió ecosistèmica.

Aquest nou instrument s'ha de basar en un llenguatge únic, que unifiqui els deu plans d'ordenació vigents a dia d'avui –PGM, set plans generals d'ordenació i dos plans d'ordenació urbanística municipal– i que permeti llegir el territori metropolità d'una manera contínua. Aquest esforç ofereix, al mateix temps, l'oportunitat d'establir unes definicions comunes dels conceptes urbanístics.

Amb els anys, els planejaments han anat incorporant modificacions i especificacions, fins a arribar a més de 7.000 qualificacions diferenciades. Cal, doncs, racionalitzar aquest conjunt tot reformulant les zones i els sistemes actuals i incorporant-hi noves eines, com l'anomenada hibridació tridimensional, que explora la possibilitat que un mateix sòl es pugui qualificar per a usos diferents en cada planta. 

Així mateix, més enllà de la quantitat d'espais lliures i dotacions, fa falta també valorar-ne la qualitat, perquè tenen una funció social i ecològica important, ja que milloren les condicions de vida de la població.

Finalment, el dinamisme de la societat actual requereix un marc regulador que no només s'adapti als requeriments actuals, sinó que permeti una actualització permanent a partir de les noves demandes. El coneixement cada vegada més detallat de les necessitats metropolitanes, que permeten la creixent disponibilitat d'informació i les noves tecnologies, s'ha de poder traslladar al planejament per donar una resposta urbanística més eficient.

Per atendre aquests reptes, el PDU planteja una governança flexible que permeti adaptar-se a les diferents necessitats en l'àmbit territorial adequat i amb els instruments pertinents. En aquest sentit, són indispensables els convenis de l'AMB amb altres institucions, la concertació amb els agents econòmics i socials, o la funció de lobby cap a l'Estat i la Comissió Europea.