DESENVOLUPAMENT SOCIAL I ECONÒMIC

A l'àrea metropolitana de Barcelona es genera més de la meitat de la producció total de Catalunya. L'àrea comprèn un teixit empresarial ric i divers, amb una marcada especialització terciària, com correspon a la funció de capitalitat d'una regió econòmica molt més extensa, i que abasta no únicament el conjunt de Catalunya, sinó bona part del territori peninsular i de l'euroregió mediterrània.

Malgrat aquesta especialització terciària, l'àrea metropolitana ha sabut mantenir una destacada activitat industrial, estretament relacionada amb el teixit productiu de la resta de la regió i de Catalunya i, fins i tot, una activitat agrària que, si bé és poc significativa en termes d'aportació al PIB, representa un gran actiu en termes de sostenibilitat i com a referent d'un nou model d'economia circular i de proximitat.

Les diferents activitats econòmiques presents han anat ocupant espais diversos, en funció de les seves necessitats i característiques productives o de la disponibilitat de sòl i sostre. Aquesta situació ha derivat, sovint, en disfuncions per a la població o per al medi ambient. En són una mostra el desplaçament d'activitats industrials per part de serveis adreçats a la població en moltes àrees especialitzades, la instal·lació de sector terciari avançat en blocs residencials als centres de moltes ciutats, l'absorció d'àrees industrials per teixits residencials, la baixa accessibilitat amb transport col·lectiu d'alguns nuclis d'activitat que generen una gran mobilitat de treballadors, o la baixa accessibilitat a la xarxa viària de gran capacitat i a la xarxa ferroviària de mercaderies.

En primer lloc, els processos de digitalització i d'intercanvi d'informació estan donant lloc a noves activitats productives i a nous espais de generació de coneixement i d'activitats. En aquest context, per promoure el correcte funcionament d'aquests espais, cal una correcta ordenació per garantir la ubicació més adient dels diferents usos i activitats i, al mateix temps, evitar una competència negativa entre els diversos agents i usuaris metropolitans.

En paral·lel, es viu un creixent procés d'obertura a l'exterior, que es manifesta tant en el moviment de persones com en el de mercaderies i en els fluxos monetaris. Ara bé, aquesta internacionalització, que és positiva, planteja alhora una sèrie de reptes. D'una banda, els derivats dels impactes sobre el medi, ja sigui pel sòl consumit per les infraestructures que fan possible aquest intercanvi de fluxos (port, aeroport, xarxa viària i ferroviària), com per la contaminació i les emissions que provoca el transport. De l'altra, apareixen unes noves exigències, que es generen quan una activitat econòmica amplia el seu àmbit de competència a l'escala internacional.

Finalment, la creixent consciència col·lectiva sobre els impactes ambientals i socials que ha produït l'actual forma de vida a la major part de països occidentals, dona lloc a la necessitat d'implantar un nou model d'economia sostenible, de proximitat i circular, amb unes condicions espacials que l'afavoreixin. No es tracta únicament de proveir espais i equipaments específics, sinó, sobretot, de procurar entorns que facilitin uns hàbits de vida i un ús òptim dels recursos per tal de contribuir a l'assoliment d'aquest model.