INFRAESTRUCTURA VERDA

La fragmentació del paisatge metropolità, causada majoritàriament per les activitats humanes, ha trencat o disminuït la connectivitat ecològica. Aquest fenomen es fa evident en 37 punts crítics per a la connectivitat ecològica. Les escorrenties superficials i les zones inundables sempre han representat un condicionant en el desenvolupament urbà, que hem de valorar per reconstruir connexions ecològiques. L'aigua és un bé escàs i molt valuós, fet que amb el canvi climàtic s'està agreujant. Des del punt de vista de la biodiversitat, a l'àrea metropolitana de Barcelona trobem entorns relacionats amb l'aigua tan peculiars com ara les conques del Llobregat i el Besòs, les rieres, i les zones humides i dunars de la franja litoral. 

Per tant, cal reconèixer i valorar la hidrografia superficial com a estructura blava amb funció de connexió ecològica, i el paper dels recursos subterranis propis per garantir l'abastament d'aigua de l'àrea metropolitana. En aquest sentit, cal preservar les rieres, els rius i els sòls permeables de les principals zones de recàrrega, tant en zones agrícoles com forestals, per evitar problemes d'inundabilitat aigües avall, i en els entorns urbans per aconseguir una millor regulació hídrica i tèrmica.

Des de l'any 1956 s'han perdut el 80 % dels terrenys agrícoles a les valls fluvials i als espais de muntanya. Malgrat la forta intervenció humana, l'àrea metropolitana de Barcelona encara manté una elevada biodiversitat. Les mateixes característiques del relleu que van condicionar la manera com s'ocupava el sòl van permetre preservar, a Collserola, al massís del Garraf, a les muntanyes de l'Ordal i a la serralada de Marina, espais de gran valor ecosistèmic. Aquests espais, que mantenen bona part de les cobertes boscoses, es combinen amb activitats agràries, ja sigui en extensions com la que ocupa el curs baix del Llobregat o bé alternades amb les masses boscoses. En el paisatge mediterrani, la biodiversitat s'enfronta a fortes pressions (aforestació, desforestació, abandonament de conreus, urbanització) sobre els seus organismes i ecosistemes, en part derivades del canvi climàtic. Per aquest motiu, l'activitat humana en forma d'agricultura i ramaderia extensiva és necessària per mantenir-la.

Per tal d'evitar la pèrdua de biodiversitat i poder garantir el cicle natural i l'aprovisionament de l'aigua, així com el d'aliments de proximitat, i per minimitzar els riscos naturals que comporta un territori excessivament aforestat per manca de gestió, cal recuperar l'estructura del mosaic agroforestal, protegir els sòls fèrtils i permetre aquelles activitats que en garanteixin la gestió activa.

La fragmentació del territori ha creat espais de transició entre la ciutat i els espais agrícoles i naturals, que han adoptat una situació de marginalitat. De fet, hi ha 10.742 ha de territori metropolità que s'han convertit en espais intersticials. També és important fer notar que més del 25 % de la població viu en àmbits afectats per alguna infraestructura segregada.

Per altra banda, la regulació urbanística no respon a les noves demandes socials en termes de qualitat del verd i habitabilitat. Així, només el 25 % del verd qualificat com a tal arriba a tenir una funció ecosistèmica a la pràctica, de manera que el conjunt dels espais destinats pel planejament a verd urbà es configuren com un sistema desdibuixat, no permeable, i poc verd. De fet, el  65 % de la població viu en entorns urbans amb un alt impacte del trànsit de vehicles i amb poc verd urbà.

Per tant, cal reconnectar els assentaments urbans amb el medi, infiltrar la qualitat del verd als teixits posant atenció a la seva relació amb l'entorn natural i productiu. En aquesta relació, són d'especial importància les connexions verdes i els parcs de valor metropolità, que cohesionen socialment i ecològicament les ciutats amb l'entorn.